Coincidint amb una exposició de Pilar Dolz, llegeixo a la premsa un article breu que explica els motius de la dimissió de l'alcalde de Polopos (Granada), Antonio Gálvez, i de tot el consistori municipal. Un individu, del qual només coneixem el seu malnom, Tatonio, es veu que ens ha manllevat la locució "a lestiu tota cuca viu" o, per contra, a causa de les desigualdats socials no gaudeix dels avantatges de l'aire condicionat. Tatonio, que sona a nom romà, com ara Tortosa o Tartessos, es passeja nu per la vila i els veïns estan una mica tips de les seves aparicions.

I tu, venerable lector, et preguntaràs, com s'hi interrelacionen aquests dos esdeveniments culturals: una mostra de la nuesa humana a l'estil clàssic, gairebé hellenístic, diria jo, i una exposició de gravats de Pilar Dolz? Doncs, molt senzill, la calor que pateix el patrici Tatonio i que patim per extensió els ciutadans i les ciutadanes de l'arc mediterrani pot ser conjurada amb la contemplació d'una mostra artístistica.

Qui no conega Pilar Dolz i la seva trajectòria en el món del gravat pot pensar que estem davant labstracció. Jo crec que no, l'obra de Pilar Dolz té un referent figuratiu, una mimesi aristòtel.lica d'acostament o imitació de la naturalesa, que poden semblar amagats darrere la seva especial lírica. Els títols dels gravats, que em porten sempre a la memòria aquell deliciós llibre de Kenneth Grahame, "El vent entre els salzes", animen a buscar una exhuberància vegetal, quasi pànica, en aquests aiguaforts. Perquè, si en unes altres etapes Pilar Dolz havia immortalitzat la nuesa pelada dels Ports, la seua comarca natal, ara deslliura bosquetons, forests i canyars.

La mimesi, l'acostament a l'element ecològic és doble: per una banda la temàtica i per l'altra, la referència textual dels versos amb els quals titula els gravats. I la poesia, al capdavall, si hem de fer cas als pares de les cultures mediterrànies, és també una imitació de la naturalesa o de la realitat.

L'esforç de Pilar Dolz és superior a l'habitual. Des d'aquesta mimesi conceptual exposada, s'hagués pogut lliurar a un paisatgisme més o menys efectista, però tècnicament menys problemàtic. Però el seu tarannà de dona ferma l'ha menat a un ofici doblement dificil: el gravat per les seues característiques tècniques ho és i més encara quan sutilitza un ventall cromàtic ample; i oferir un art popular. El gravat, per se, no crec que siga un ofici o una plàstica menys digna o captivadora que l'oli, l'aquarella o l'acrílic. El gravat assoleix la grandesa de l'art popular no populista i això, en la conjuntura en què vivim esdevé manifestament una opció intel.lectual d'esquerra i no neoliberal, ni tampoc de la cultura del pelotazo. Tota manifestació que aspire a dur l'art a sectors més amples de la població és un art d'avantguarda, una manera d'assumir la veu d'un poble, si ho hagués de dir en paraules del poeta Vicent Andrés Estellés, a qui acaba d'illustrar també Pilar Dolz a Morella.

Assistiu, per tant, a aquesta exposició amb una mentalitat oberta, tolerant i amb ganes de refrescar-vos en la poca natura que encara no ha estat expoliada pel foc o per l'especulació. I si de cas, en sortir de l'exposició us trobeu amb un home nu, si teniu càrrecs públics no dimitiu, i si no en teniu, no us escandalitzeu, al capdavall, la tolerància també és una de les belles arts.

©Antoni Albalat Salanova _